LA INDEPENDèNCIA DE LA Val d'Aran és una vella, i oculta, aspiració d'un reduït grup de romàntics aranesos, amb una acció decidida des de la Transició que ha servit per recuperar les institucions tradicionals de la vall, per destacar-ne la singularitat cultural i política i per obtindre un reconeixement a l'Estatut que seria impensable fa només uns quants anys.
Aran forma part administrativa de Catalunya gràcies a la voluntat dels seus ciutadans després que Jaume II els concedís Era Querimònia. Aquesta unió voluntària és molt pròpia de territoris fronterers que al llarg dels segles van ser objecte de disputa entre els sobirans d'un costat i l'altre (un cas semblant va passar amb Andorra i amb altres valls pirinenques) que es va acabar resolent gràcies a l'obtenció de certs privilegis i capacitat d'autogovern.
D'això fa molts anys i avui la Val d'Aran és un territori poc poblat que viu intensivament del turisme hivernal i que té en perill la llengua i la pervivència d'algunes de les seues més estimades tradicions culturals. En aquest context, i en el de la situació sociopolítica espanyola, sembla impensable un procés cap a la independència o, com diu el síndic, cap a un règim foral. La seua reacció és el reflex del malestar que genera la falta de sensibilitat cap a aquesta singularitat aranesa.
En algunes qüestions, la Generalitat actua amb Aran com el Govern central actua amb Catalunya: oferint-li recursos pressupostaris i autonomia administrativa mentre es pregunta, amb un gest de malestar: Què més volen, els aranesos? Molt afecte, com els catalans.
Juan Cal SánchezDirector Executiu del Grup Segre
No hay comentarios:
Publicar un comentario